Punt i final (de moment), 4 de maig

El divendres 4 de maig va ser el darrer dia del curs i per això vam fer una petita festa. Abans, però, vam repartir els exàmens i vam parlar de com quedarien les notes, que eren sobre 100, però que s’havien de passar sobre 5, ja que és el sistema finès, almanco a la universitat (1: aprovat; 2: bé; 3: notable; 4: excel·lent; 5: matrícula d’honor). Quan vam parlar de l’examen vam dir quines respostes eren encertades i vam comentar alguns dels aspectes més problemàtics. S’ha de dir, però, que tothom va fer un bon paper a l’examen i que no el va suspendre ningú.

Quan ja vam haver acabat aquesta part més acadèmica i de tràmits, vam començar a menjar, ja que teníem crespells, robiols, bolletes dolces, “pullas” (són uns pastissos molt típics de Finlàndia), patates fregides (no eren exactament patates perquè que l’ingredient principal era blat de les índies) i sucs. De crespells i robiols n’hi havia també de vegans, amb margarina en lloc de saïm, i la veritat és que a part de quedar un poc més durs no es notava gaire la diferència.

Mentre menjàvem vam parlar de com havia anat el curs i de la situació del català, però també d’altres temes que van anar sortint. D’aquesta manera les classes de català es donaven per acabades fins al setembre, que tornarà ser el torn del curs inicial.

Sessió 27, examen

La penúltima classe vam fer l’examen, però abans vam acabar de parlar dels grans dialectes. Ens faltava el balear, que ja s’havia anat filtrant de tant en tant, però encara no n’havíem parlat obertament i amb aquesta presentació vam poder aproximar-nos-hi més.

Després de la presentació, que va durar uns deu minuts, va ser el torn de l’examen, que va durar fins al final de la classe. Així i tot hi vam haver d’afegir devers cinc minuts perquè tothom el pogués acabar. La prova era variada i tenia diferents tipus d’activitats i continguts, ja que la idea era que realment servís per obtenir una visió completa de tot el curs i complementar les activitats fetes fins a aquell moment.

Hi havia set exercicis en total: un de lectura, amb preguntes de comprensió; un de redacció; un de transformació de frases; dos d’omplir espais en blanc; un de correcció i un de preguntes tipus test. Aquesta diversitat d’activitats permetia que es tractés des de la morfologia a l’ortografia, passant pels coneixements més aviat conceptuals, com ara la informació referent a la llengua i als dialectes, però també que es posessin en pràctica habilitats diferents. És cert que no hi va haver cap activitat de llengua oral i en els pròxims exàmens s’hi hauria d’incorporar. S’ha de dir, però, que al llarg del curs havíem fet exposicions orals, debats i converses, per la qual cosa no s’havia deixat la llengua oral al marge.

Quant al text de l’activitat de lectura, s’ha de dir que era sobre els castells perquè no n’havíem parlat i essent un dels símbols més representatius de la cultura catalana calia saber-ne alguna cosa. A més, s’ha de dir que els castells representaven molt bé el moment en què ens trobàvem. Treballant de manera freqüent, coooperant amb els altres, superant les dificultats diàries i fent les adaptacions i equilibris necessaris per seguir endavant, havíem arribat a l’examen, que tenia una visibilitat major que tota la feina feta prèviament i que acabaria d’enllestir el curs, al mateix temps que mostraria fins on havíem arribat.

Sessió 26, 27 d’abril del 2012

El darrer dia de teoria va ser bastant divers. Primer, vam parlar d’alguns dels errors que havien sortit a les darreres activitats que s’havien entregat: la concordança del verb i el subjecte en les oracions impersonals amb el pronom es; l’ús del verb consistir, que no s’empra per indicar les parts d’un tot i l’ús de com que, que sempre va al principi de l’oració.

A continuació vam repassar l’ús del pronom en quan s’elideix el nucli d’un sintagma nominal en què hi ha determinants indefinits o numerals, i vam veure que si hi ha un adjectiu s’ha de fer servir la preposició de, que en aquest cas té un valor partitiu.

Hi ha alguns cotxes. -> N’hi ha alguns.

Vols un llibre gran o un llibre petit? -> En vols un de gran o un de petit?

Després d’aquesta part dedicada als dubtes i a la gramàtica, va ser el torn de les exposicions dels dialectes. Com que al curs hi havia quatre estudiants i els grans dialectes eren sis, cada estudiant n’havia de fer un i els altres dos els explicaria jo. Vaig començar jo parlant del rossellonès i de l’alguerès, que curiosament són els dos dialectes que no es parlen a l’estat espanyol (el d’Andorra, el nord-occidental, també es parla a Catalunya). Després va tocar el torn al central, el nord-occidental i el valencià, amb explicacions que anaven acompanyades de powerpoints o, fins i tot, de música. L’única varietat que quedava era la balear, però com que faltava l’estudiant que n’havia de parlar, vam quedar que ja la veuríem el pròxim dia.

Per acabar la classe vam parlar de l’estàndard del català, que en l’aspecte ortogràfic es va basar sobretot en el català central, però sense deixar de banda els altres dialectes. Un exemple és el fet que els plurals del femení s’escriguin en –e perquè en el bloc occidental sí que es fa la distinció entre la a i la e en aquesta posició i es pronuncia [e], mentre que en el català central es pronuncia com una neutra, i per aquest motiu es podria escriure amb una a, que era la grafia que s’havia emprat tradicionalment. Pel fet de tenir en compte els diferents dialectes i d’incorporar-los en certa manera a l’estàndard, es diu que l’estàndard català és composicional. Amb el pas del temps ha donat lloc a un estàndard més aviat polimòrfic perquè admet que hi ha diferents possibilitats segons el dialecte (exemple: pos (balear i alguerès), poso (central i nord-occidental), pose (valencià), posi (rossellonès)). També és policèntric perquè l’adaptació i actualització a les necessitats comunicatives es fa des de diferents indrets, bàsicament des del català central, el balear i el valencià.

Aquesta diversitat d’opcions, que permet donar més visibilitat i continuïtat als trets dialectals, fa que hi hagi diferents subestàndards i que a l’hora d’usar la llengua fora del domini lingüístic s’hagi de decidir quins trets s’adopten per transmetre la sensació d’unitat lingüística i no provocar confusió. Tot i així, els canvis són mínims. En el meu cas particular, generalment el que faig és adoptar la morfologia verbal del català central i usar l’article literari, però la fonètica és la pròpia de Mallorca. El que intent, bàsicament, és oferir un model que pugui servir de referència, i que permeti entendre la majoria de textos dels mitjans de comunicació, però això no vol dir que no hi hagi diversitat, i per entendre-la, valorar-la i conservar-la fa falta conèixer-la i exposar-s’hi de tant en tant.

Sessió 25, 25 d’abril del 2012

La penúltima classe teòrica del curs va estar dedicada a un il·lustre cavaller, heroi i màrtir, protagonista d’una de les llegendes més conegudes dels Països Catalans: sant Jordi. Per aquest motiu els exercicis per practicar tenien una activitat sobre els numerals, que havíem vist el dimecres anterior, i dues lectures relacionades amb Sant Jordi.

La primera era un fragment d’un especial de Vilaweb en què es parlava dels orígens de la festa i de les tres grans vessants de la festa: la nacional, la cultural-literària i l’amorosa. A classe vam aprofundir en aquesta informació, vam veure per què és una data tan important i com se celebra: amb llibres, roses i un ambient festiu que és difícil de trobar en altres celebracions.

El segon text era una versió recollida per Joan Amades de la llegenda d’aquest sant. L’acció se situava a Montblanc, on un drac estava causant grans destrosses fins que decideixen oferir-li animals per calmar-lo i, quan s’acaben, víctimes. L’autor feia servir una ironia molt fina en alguns punts, com quan deia que “el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge”. La conducta del rei també podia sorprendre, perquè “tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits”. Això ens va permetre reflexionar sobre quina conducta adoptaríem en una situació com aquesta, i si creiem versemblant que un rei (o governant) real actuaria d’aquesta manera o no. Al final, però, el sacrifici no es duia a terme perquè sant Jordi arribava, feria el drac i el lligava perquè la princesa el dugués al poble, on tots els veïns s’encarregaven de matar-lo.

Segons el narrador no en deixaren “ni bocí”, i a la pràctica això volia dir que no es parlava de sang que ragés del drac i de la qual sortís una rosa per regalar a la princesa. Per aquest motiu vam haver de parlar d’aquest altre final, que és el més habitual perquè serveix per justificar el fet de regalar una rosa a la persona estimada. A Finlàndia també se celebra la festa del llibre aquest dia, però és una festa molt més literària i no té tanta d’implantació.

Per fer-nos una idea de sant Jordi vam observar el quadre de Pere Niçard, en què apareix un drac més semblant a un cocodril que als éssers fantàstics que apareixen a les pel·lícules i relats actuals. També hi surt una ciutat de Palma que poc s’assembla a l’actual, però això ens mostra que els artistes es basen en models que tenen al seu abast i que a través de la imaginació transformen en allò que volen expressar.

Per acabar la classe vam parlar, una altra vegada, dels blocs dialectals del català, i vam repartir els dialectes dels quals s’hauria de parlar a la classe següent. Jo els donaria la informació lingüística que podien tenir en compte, però la d’altre tipus (social, històrica…) l’hauria de cercar cadascú segons els seus interessos.

L’escarabat d’or

L’escarabat d’or és una novel·la curta d’un escriptor americà, Edgar Allan Poe, escrit a l’any 1837. El relat va ser conegut a Europa com una part de les Històries extraordinàries, un recull de les narracions de Poe.

L’escriptor va néixer el 1809, en una família d’actors, però va quedar orfe i un oncle ric va cuidar d’ell després. Va treballar a vàries revistes de literatura i durant aquest temps va escriure la majoria de les seves obres, també L’escarabat d’or. Va tenir problemes amb l’alcohol i el joc i va morir pobre i sol l’any 1849. Avui dia Poe és conegut pels seus contes de por i misteri i és considerat el pare de la novel·la detectivesca.

L’escarabat d’or és un conte de misteri tradicional amb personatges típics del gènere: un detectiu amateur, una mica estrany però genial, i el seu amic, que és un poc lent a comprendre els fets, que narra la història. El personatge principal del conte és William Legrand (Will), un cavaller d’una família rica, un home culte i molt intel·ligent. Els altres personatges són el servent negre de Will, que es diu Júpiter, i un amic anònim, que és el narrador.

Els esdeveniments estan situats a Carolina del Sud dels Estats Units d’Amèrica. En la història Will i Júpiter troben un insecte curiós, que pareix ser d’or, i un pergamí que conté les instruccions per desenterrar un tresor, escrites en clau. La història consta de dues parts: en la primera meitat es conta la recerca del tresor i en la segona Will explica al seu amic com va poder desxifrar la clau del pergamí.

L’escarabat d’or, juntament amb les altres obres de Poe, constitueix l’inici de la novel·la detectivesca, fins i tot el detectiu més conegut de tot el món, Sherlock Holmes, és basat sobre el model de Poe. Per aquest motiu L’escarabat d’or és sense dubte una de les obres més significatives de la història de la literatura. A part de donar perspectiva històrica, el conte és divertit de llegir i segurament complau tots els aficionats dels contes de misteri.

Jenna

Robinson Crusoe

L’autor de Robinson Crusoe, Daniel Defoe (1660-1731), era un escriptor i periodista de Londres. Es diu que és el pare de la novel·la moderna en llengua anglesa. També és la primera novel·la coneguda de Daniel Defoe. La primera volta que la lectura va ser publicada va ser l’any 1719, i és el primer bestseller del món. El clàssic és una autobiografia fictícia del protagonista, i és un llibre d’aventures.

La lectura parla de Crusoe, que va néixer l’any 1632 a York. Li agradaven les aventures i volia ser mariner. Va participar en alguns viatges en vaixell i va viure moltes aventures. Un dia durant un viatge va fer molt mal temps i el vaixell es va esfonsar. Crusoe va ser l’únic supervivent i es va quedar aïllat en una illa deshabitada 28 anys. Per sobreviure va construir cases amb parets altes on es podia amagar, va tenir animals per fer menjar i roba i va construir armes per poder-se defendre contra els caníbals.

Aquesta lectura també ha set criticada perquè transmet un punt de vista defensor del colonialisme. Crusoe, l’heroi, representa els valors de la civilització i els caníbals, que en la lectura pareixen dolents i menys avançats, representen els natius. Es pot dir que la lectura dóna un millor imatge dels colons que dels natius.

El llibre està ben escrit i era fàcil d’entendre. Me va agradar aquesta lectura i la recomanaria a tothom a qui els agradin els llibres d’aventures.

Jenni

El món de les aromes

El món de les aromes és un recull de textos informatius sobre set productes d’alimentació: cafè, cacau, sal, sucre, te, oli d’oliva i safrà. Forma part de la sèrie Quadern de lectura progressiva i els autors són Joan Ramon Berengueras Rosa Bonafont.

Hi ha informació diversa relacionada amb els productes; per exemple, a la secció de la sal, expliquen com es produeix la sal, recorden la seva importància a la cultura – sabíeu que la paraula salari ve de la sal? – i conten una rondalla que diu per què l’aigua del mar és salada. A més, hi ha entrevistes, anècdotes, textos explicatius sobre la producció i la història dels productes, i narracions fictícies.

El llibre està dissenyat per a aprenents del català. És del nivell elemental 2, que vol dir aproximadament el nivell A2 segons el Marc europeu comú de referència per a les llengües. Els textos són bastant breus, hi ha imatges i explicacions de les paraules, així que resulta fàcil per a un estudiant. Inclou també un CD en el qual es llegeixen els textos. Els narradors parlen clarament i amb estil adequat per a cada tipus de text.

En conclusió, hem trobat el llibre molt interessant; està bé saber la història de productes tradicionals i fets i llegendes relacionats amb ells. Per tot això, al nostre parer està bé que hi hagi molta informació nova i útil. Per exemple, no sabíem que el cultiu del safrà està quasi extingit a causa del seu cultiu i elaboració difícils: abans les famílies es dedicaven a la producció del safrà, però avui en dia aquest tipus de vida ja no és desitjat. A més, el llibre és fàcil de llegir, però no subestima el lector. 

Quant a la presentació, és molt clara i no sembla un text escolar rígid.

Fet i fet, recomanaríem el llibre efectivament a altres. Dóna molta informació interessant i la major part és també bastant útil. A més, amb el llibre el lector es pot familiaritzar amb diferents tipus de textos perquè a cada capítol la forma de narració és diferent d’alguna manera.

Inari i Salla